Ara les garrofes estan al punt. Pugeu pels turons de Calella i acosteu-vos a qualselvol vell garrofer, testimoni del temps de la tracció animal. Preneu alguna beina ben madura i, vencent el prejudici, tasteu-la. No: sorprenentment no us transmutareu en el símbol de la catalanitat per excel·lència, amb cua i llargues orelles. Només comprendreu perquè se’n menja des de l’antiguitat i sabreu, de primera mà, que el setembre és el temps de les garrofes.

Gràcies al Carles Pascual Ovejero podem llegir online la primera Estela i assabentar-nos que el setembre de 1946 la collita d’aquest fruit s’esperava “bastante satisfactoria”. Més transcendent per a nosaltres, els calellencs de 2012, és aquesta Estela número 1, la primera collita de la premsa local després de la guerra civil i la consegüent jubilació forçosa de les publicacions editades durant la segona república.

Aquestes 14 pàgines de l’exemplar conservat a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella poden ser tan entretingudes de llegir com una novel·la històrica, però amb noms més propers.

Sen’s diu, per exemple, que el senyor Javier Comin va patir un accident de trànsit (“en el coche de su propiedad”) a les voltes del far i va ser atès pel dr. Joaquim Vives, essent traslladat posteriorment per una ambulància… a casa seva.

O de l’endarreriment de les obres de desviació de la carretera nacional II, que llavors passava pel carrer Jovara i el carrer Sant Joan.

O de les proves de la sirena d’alarma municipal, anunciades prèviament pel nunci, de viva veu, per advertir als veins.

Estela és una crònica de la ciutat, una descripció dels costums, el testimoni d’una època; no tant sols pel que es diu, sinó també pel com es diu i el que això denota.

Els garrofers continuen donant fruit cada any, com en fa seixanta, indiferents a que ja no ens desplacem a lloms d’ases i matxos, sinó cremant un líquid caríssim que vé de l’altre punta de món, els beneficis del qual serveixen per finançar pistes d’esquí a climes tòrrids, camps de golf al desert i religiositat preindustrial al cor de la modernitat més descreguda.

Degudament encabits a l’interior d’endergues lluents cremadores de substàncies fòssils, els ciutadans hem convertit la ciutat en una anècdota, un accessori on dormir cada dia i votar cada quatre anys (qui ho faci).

Podem treballar a Barcelona, comprar a Mataró, anar al cinema a Arenys o menjar arròs a Blanes. Podem portar una vida normal sense parlar amb el veí pel procediment de sortir del garatge directament a les vies on fem servir una collita del carbonífer, per difuminar el paper de les petites ciutats. Ens entretenim veient sèries filmades a un altre continent. Animant a jugadors que corren a centenars de quilòmetres d’on seiem i ens commovem per fets que s’esdevenen a milers.

Les xarxes socials ens permeten contactar amb gent que no té perquè viure al mateix lloc on nosaltres. Els nous mitjans ofereixen un còctel molt atractiu: immediatesa i superficialitat. Podem, fins i tot, dir que som allò que no som o inventar-nos un alter ego virtual.

La importància de les garrofes ha anat minvat paral·lelament a com ho feia la del municipi mentre pujava la rellevància de la gasolina, l’escalfament de l’atmosfera i l’aïllament del ciutadà.

En un món així potser sí que és normal que el paper de les publicacions locals vagin perdent pes. Potser sí que Estela ha arribat al final del recorregut.

Però la pregunta principal no és pel futur d’un mitjà que usa el suport del paper, també en decadència en front de la nova difusió digital. La qüestió per a tots nosaltres, en tant que calellencs, és quin paper hem de jugar dins la ciutat on estem empadronats.

Tenim interessos comuns amb els nostres veïns? Milloraria la nostra vida si ens posem d’acord amb ells per fer coses plegats? Estariem en disposició de prendre decisions més encertades si sabem que s’opina al nostre entorn immediat?

Aquestes són preguntes que es contesten soles. El que no vol dir que les volem contestar o que siguem conseqüents amb la resposta (jo mateix m’he dit moltes vegades que em cal perdre uns quilos de greix i per molt que els ho dic, no volen marxar els punyeteros).

Del que es tractaria no és de revifar un format seriosament amenaçat per les noves tecnologies sinó, més aviat, de construir un instrument que sigui útil per jugar el paper de ciutadans, amb el còctel convenient de mitjans tradicionals i moderns.

Vet aquí un bonic repte.